Al darrer article a Mollet a Mà feia unes reflexions a l’entorn de la necessitat que l’instrument essencial de la solidaritat fos la dedicació d’uns impostos justos, proporcionals i ben gestionats, a atendre les necessitats bàsiques i fonamentals de tots els ciutadans: habitatge, alimentació, sanitat, educació, justícia, dependència, etc.

Assenyalava, també, altres formes de solidaritat a través de l’acció o de l’aportació voluntària i altruista de moltes persones, tot defensant que aquestes accions no haurien de ser “el mètode de la solidaritat”, ni el paravent de governants poc disposats a redistribuir la riquesa en forma d’estat del benestar.

Però, quan qui ens governa no vol afavorir ni la més bàsica redistribució de la riquesa, ni consolidar i ampliar l’estat de la solidaritat que és l’estat del benestar, què podem fer? Per descomptat, cal treballar per a canviar de govern tan bon punt sigui possible; però, què més? És aquí quan el persistent humanisme, la tossuda humanitat dels humans actua, emotivament, suplint la fredor de governants deshumanitzats: un “capital social” impagable.

No parlo de grans accions mediàtiques massa properes a l’espectacle  —tot i que, certament, efectives—, parlo de centenars d’associacions i de milers de persones —una “comunitat cívica”— que, voluntàriament i altruista, dediquen capacitat, temps i, sovint, diners, al servei de la sensibilització de tots i de la qualitat de vida dels més desafavorits.

Sempre seran necessàries, sempre contribuiran a humanitzar la societat amb el seu exemple; però, atenció, que cap govern no es pensi que, amb això —amb l’esforç dels altres— la feina ja està feta: la primera responsabilitat dels governants, en nom de la societat, és donar prioritat, amb l’educació i amb la llei, a la solidaritat, a la igualtat i a la dignitat de tots els éssers humans.