El passat 31 de desembre va ser la data escollida pel govern iraquià per celebrar la Diada Nacional de l'Iraq. Aixi es pretenia tancar un tràgic capítol, el de l'ocupació militar, i recuperar la sobirania del país.

Pero, contràriament al que alguns mitjans i els mateixos iraquians han venut com a fí de l'ocupació a l'Iraq, és molt probable que aquesta ocupació continuï després del tancament oficial de les bases militars. Continuarà sota altres formes, amb el xantatge econòmic, i amb la pressió sobre un país devastat per la guerra.

No ens podem limitar nomès a reproduïr la propaganda rebuda per fonts militars. S'han d'analitzar les causes i les consequències de l'intervencionisme militar a aquell país durant els darrers anys. Primer cal recordar que la guerra del golf de 1991 va causar més de 250000 víctimes entre homes dones i nens innocents. Més tard, entre 1991 i 1998 el país va ser sotmès a un estricte bloqueig econòmic que va provocar -segons les dades de l'Unicef- la mort de 500.000 nens iraquians de menys de cinc anys.

El pretexte de l'invasió del 2003 era la sospita de que allà s'hi amagaven armes de destrucció massiva. Per aquesta raó els Estats Units van decidir d'actuar com sempre ho fan, unil.lateralment. Llavors, molta gent anònima va sortir al carrer per desmentir una afirmació sense fonaments que encara tindria més efectes catastròfics que el llarg i despiadat bloqueig. I ara, com a consequència de la invasió, per si no hi havia prou amb tanta destrucció, ha arribat un nou tipus de fanatisme religiós i una interminable guerra civil. Aquesta situació conflictiva a tots els nivells contrasta amb la composició intercultural i multiconfessional de la societat iraquiana que havia acompanyat la seva història mil.lenària. Una transformació de la realitat enyorada que denuncia l'escriptor barceloní Pius Alibek al seu llibre "Arrels nòmades". Perquè abans de la invasió, la Constitució iraquiana era laica. Mentre que ara, la nova Constitució del 2005 enfronta les seves creençes i els seus costums mil.lenaris. La guerra s'ha estés a tots els fronts, i força als iraquians a l'emigració, separant-los de la terra i de la familia. Al 2008 s'estimava la xifra de refugiats de 4'7 milions, és a dir més del 15 % de la població. Altre estudi estima que el 35% dels nens iraquians, és a dir altres 5 milions, són orfes.

Es un fet que la societat iraquiana gaudia d'alguns dels millors serveis socials de la regió, amb campanyes com l'educació obligatòria gratuita, de lluita contra el analfabetisme i de programes per l'educació de la dona. L'educació era completament gratuita, des dels inicis de l'escolaritat fins als estudis superiors. Aquell Iraq, avui ja desaparegut, fins i tot va rebre un important reconeixement de I'Unesco per haver modernitzat el seu sistema públic de salut, que avantatjava a qualsevol altre país de la regió.

Ara ha arribat l'hora del comiat de l'exèrcit, i les declaracions de bones intencions es repeteixen  de manera semblant a com ho feien abans de la invasió. Aquestes declaracions son d'un cinisme sense límits. Les empreses que participaran a la reconstrucció i els contractes per a explotar els recursos naturals del país son els veritables guanyadors de la guerra.

L'Iraq d'avui dia és infinitament pitjor que el del passat, com la resta de països d'una regió cada cop més inestable. En un moment en què els tambors de guerra sonen contra Siria i l'Iran, els moviments de solidaritat han de tenir clar que actualment una intervenció humanitària és si fa no fa el mateix que una guerra preventiva. Son eufemismes de la barbàrie que significa tota guerra.


Alex Anfruns,   Plataforma Aturem la guerra Mollet