Andreu Llargués (Mollet del Vallès, 1940) porta tota la vida envoltat de pa. Va ser la quarta generació d'un ofici que ara porten els seus tres fills. Ara, ja jubilat, dedica el seu temps al Gremi de Flequers de Barcelona, de la qual és president des de fa 14 any. Fa poc ha estat escollit Millor Flequer Mundial 2012, una distinció de la UBI que recollirà el proper setembre a Munich. També ha estat guardonat recentment amb la Medalla al Treball President Macià, que atorga la Generalitat de Catalunya.

La veritat és que va ser una sorpresa molt gran. Per mi és un honor rebre un guardó que et reconeix els serveis a la flequeria, la trajectòria professional i la defensa del sector.

La meva família va començar al 1879. La meva mare va morir jove i vaig començar els meus estudis de enginyeria. Més tard, durant la mili, per poder tenir permisos també vaig estudiar dos anys Dret. Els meus inicis en el pa van ser als set anys. Venia de l'escola i havia d'enganxar cupons de racionament. Després em vaig casar i la meva esposa, que era professora, es va convertir en fornera. Però els Llargués tenim vocació de forners, tenim farina a la sang.

I tant. El meu avi havia de fer la barreja a mà. Ara, però, comença a haver forners mediàtics que tenen el deure d'intentar que el consumidor nòmada torni al seu forn de pa de tota la vida.

Sí, però això passa amb gairebé totes les professions. Per arribar a destacar en la teva feina has de treballar dur, però si t'agrada el que fas no t'importa.

Abans en els pobles la gent sempre anava a comprar a un mateix forn de pa i eren tan fanàtics d'aquell pa com ara una persona ho pot ser d'un equip de futbol o un partit polític. Avui en dia, en canvi, la gent compra cada dia el pa en un lloc diferent. Aquesta és una de les dues causes de l’alarmant descens del consum que estem patint avui en dia.

Quina és l'altra?

El fals mite de que el pa engreixa perquè té hidrats de carboni. Fa uns 30 anys la gent va començar a menjar més coses i van sorgir noves malalties que en temps de guerra no existien. Aleshores quan anaven a l'hospital els metges els hi treien el pa. El problema no és el pa, sinó el que hi ha dins.

Era el pa que feia la dona en la masia. Després, quan va marxar a viure a la ciutat, primera anava a coure a un forn municipal i més tard va acabar demanant al forner que se'l fes.

Sí. En la meva època menjàvem uns 300 grams diaris i ara només 400. De fet, Espanya és el país d'Europa que consumeix menys pa.

Penso que la gent no li dóna importància al pa i s'està enfonsant el sector. Es mira molt el preu però no qualitat. I existeixen negocis que venen pa només per atreure clients que després compren altres productes. Si a la meva fleca posés a la venta fruita o benzina sanitat em tancaria el negoci. Em queixo de que la gent compra un pa que no sap on s'ha fet, qui l'ha fet o quan caduca.

Nosaltres no podem tenir a un dependent fins a les 10 de la nit per vendre només quatre barres més. Per contra, les benzineres, que no tanquen, sí que poden fer-ho.