El 7 d'octobre es compleixen 10 anys de l'invasio de l'Afganistan. Una invasio que continua, i a la misèria i la corrupcio se li sumen un esgarrifos nombre de bombardejos diaris que deixa ben  enrera la significacio simbolica de Guernika. A més de la tragèdia de proporcions indescriptibles que enfonsa l'Iraq en una guerra civil a la qual cada mes son assasinats milers de civils. D'altra banda, la tecnologia militar d'atacs no tripulats amb victimes civils s'ha estés i  consolidat en poc temps a la frontera paquistanesa, al Iemen i ara a Libia. No es pot treure un balanç que no sigui desastros per a la regio i per al futur de la pau al mon.

Deixarem de banda  els pretextes que van conduir a aquesta guerra, per què llavors hauriem d'analitzar no nomès la data del 11S, sino també la resta de dates lligades a la politica d'intervencionisme americà. Es tracta d'una logica criminal, que als '80 va sacrificar la poblacio civil d'Amèrica central (El Salvador, Guatemala, Nicaragua) a l'altar del neolliberalisme, i que avui ho fa amb les zones estratègiques calentes de l'Orient Mitjà. S'ha de reconèixer la responsabilitat del conjunt de paisos que donen suport a la dinàmica actual tenint en compte l'estatus i la capacitat d'Occident per a escriure l'Historia i per a modificar el seu entorn. Vist aixi, l'entrada en una nova etapa de l'Historia en la qual l'enemic de la democràcia es una abstracció com el terror és una visio que justifica la guerra, pero que no resol el problema.

La situacio actual requereix més que mai que siguem atents amb el llenguatge que emprem. Per a superar aquesta logica de l'aspirant a eterna superpotència mundial ens caldrà, a més d'informar-nos amb una mica de perspectiva historica, fer un balanç de la nostra propia  experiència amb les guerres del segle XIX i XX. Davant una empresa salvatge i  deshumanitzadora com és la guerra silenciosa dels governs occidentals, podem recuperar una part dels valors que van animar els moviments antiguerra sorgits al segle passat i més recentment al nostre pais. Solidaritzar-nos amb el Sud i promoure un canvi en les relacions de poder per tal que prevalgui un major equilibri al mon. Decidir amb el nostre vot quins son els que escriuran l'Historia dels oprimits de demà en el nostre nom... pero en cap cas podem caure en la resignacio i tornar a repetir els errors. Els governs començen per calmar el joc i posar una cara amable a tothom, pero més tard el poder perd els pocs complexos i la vergonya que li quedaven. Haurem d'assumir que la tasca és colossal i que ja anem amb retard. Cada una de  es causes d'indignacio que sorgeixen al nostre dia a dia son el resultat d'anys de silenci i  complicitat.

Per aixo no n'hi ha prou amb cridar i protestar, sino que cal refer el mon amb la conviccio que  junts ho podem aconseguir. Les reivindicacions mundials que han sorgit aquest 2011 son un bona senyal en aquest sentit, cada una amb objectius diferents segons els seus contextos.

Alguns resisteixen ocupacions militars extrangeres. Altres nomès demanen la dimissio d'un  dictador i poder establir eleccions democràtiques. Es tracta d'esbrinar què volem canviar de  manera prioritària i aprofitar els avenços de les generacions precedents per a amillorar la societat. Per aixo, una data que els moviments socials no poden ignorar sense perdre credibilitat son les eleccions del 20N.


Alex Anfruns