Goyo Martínez (León, 1967). Lleonès de naixement i molletà d’adopció. És llicenciat en Periodisme, Publicitat, Dret i Criminologia. Ha treballat a Ràdio Mollet, RNE i a l'agència EFE, on ha signat centenars de cròniques de tribunals i successos. També és professor d’universitat. El 2008 va publicar el llibre ‘Pido la palabra: Víctimas del terrorsimo: una crónica íntima’. Ara, amb Joan Salvador Vergès, publica aquesta nova obra, 'El espía de Madrid', la documentació de la qual ha estat llarga i exhaustiva.

En quin context neix "El espía de Madrid"?
És curiós perquè hi ha una persona a la qual li dec molt, que és el coautor del llibre, Joan Salvador Vergés. Jo li vaig exposar una idea que tenia sobre la vida d'un reclús que mai va voler sortir de la presó i un dia navegant per la xarxa trobo un breu de premsa on apareix la història d'un senyor que és espia del Servei d'Intel•ligència Militar de la República l'any 1936.I em crida l'atenció. Continuo indagant, consulto hemeroteques i trobo tres o quatre notes més i així acabo tenint una idea.

Per què et crida l'atenció aquest breu  de premsa?
Primer perquè s’apropen dates importants: 75 anys de l’alçament. També perquè d’alguna manera sembla que tenim una tendència a oblidar el que ens ha passat. El nostre sòl està ple de cossos d’avis que continuen transmetent la seva vida i afecte. No és el mateix posar a la mateixa balança una història de 150.000 avis que van donar la seva vida en un cantó ideològic que en un altre que diuen que es van matar 2.500. La història no és fer revisionisme com a vegades pretenen fer gent que parla per la COPE i mitjans ‘d’aquest estil. La història no menteix i s’ha de reflectir tal qual. Jo he pretès, des de la meva imparcialitat, reflectir aquesta història en una Barcelona molt romàntica, molt “canalla”, de prostitutes, de gent molt religiosa...

On es troba el límit entre la ficció i la realitat?
Dramatisme és antítesi d’història? No és incompatible. Jo sóc una persona tremendament romàntica. Quan escric necessito escoltar una música molt diferent a la resta. Narrar és sentir-te a la pell dels teus personatges. Sentir l’odi i l’amor d’ells per a que el lector també ho senti després i això voldrà dir que he arribat a la seva ànima. Si no, no he triomfat. Narrar per narrar tothom ho pot fer i aplaudeixo a la gent que ho fa, però ha de sortir de dins. Potser és que he nascut en una època i un país equivocats.

Quin és el mètode per posar-se a la pell del personatge?
Emocionar-te i escriure-ho. I si t’equivoques, esborrar-ho, les vegades que calgui, fins que no puguis més. T’ho has de creure.

Però quin és el percentatge realitat-ficció?
Estem parlant d’un 70-75% de realitat. Tots i cadascun dels fets que es narren són veritat. Arriba un moment que t’imagines, per exemple, la figura de Lluís Companys. Tots sabem qui era i com va acabar. Tens un relat que la historia t’explica, te’l pots creure o no segons la font però dius: “fins aquí, sé com és”. A partir d’aquí l’has de “ficcionar”, intentes emmotllar-lo  allò que has après. Com te l’imagines en aquelles dates tan dramàtiques i convulses l’any 1936.

Com és el protagonista, l’agente Nelo?
Un heroi però que és molt humà. Que riu i que plora, que pateix, que té un amor contrariat, que sent  les misèries humanes i que davant farà un posat de persona forta i darrera plorarà el que no està escrit. Ell arriba de Madrid a Barcelona per transmetre confiança i seguretat però a la intimitat és un home amb les seves misèries... com tu i com jo.

Com ha estat treballar amb Joan Salvador Vergés un altre cop?
Fantàstic,  he tingut molta sort de trobar-lo. Jo he parit la idea, els textos, i ell els ha pentinat. És un honor treballar amb ell, ha tingut diversos premis literaris i ha sabut treure la punta que potser jo no he sabut treure. D’una frase et pot treure encara més emoció a les situacions.

A nivell narratiu, quina diferència hi ha amb el teu primer llibre “Pido la Palabra”?
Molta... tota. El “Pido la palabra” són cròniques molt personals, narrades en tercera persona però que podrien ser narrades en primera. En canvi, aquesta és diferent. És una narrativa que està subjecte a una narració en tercera en la qual has d’introduir els diàlegs i donar-li’s el punt de ficció necessaris. Aquí ha estat fonamental l’aportació de Joan Salvador. No té res a veure, és narrativa com a novel•la i l’altra és crònica. Estic molt content pels dos llibres i un tercer sobre la presó Model on vaig col•laborar en la coordinació editorial. Són estils diferents i m’agrada explorar-los. Em sento molt a gust amb la narrativa en tercera persona i en la narrativa històrica perquè crec que la gent no ho ha d’oblidar. Hi ha una frase que m’agrada molt, de Machado, que diu “Dejad que prosiga con mis recuerdos, porqué quien no tiene pasado no sabe lo que ha vivido y quien no tiene futuro no sabe lo que va a vivir” i d’això em nodreixo.

Quin procés de documentació has seguit?
Aproximadament, unes 2.000 informacions, articles de premsa, anuncis de premsa... Tot allò on podia sortir reflectit. Ha estat fonamental consultar l’hemeroteca de La Vanguardia, també la de l’ABC, però sobretot la de La Vanguardia. Quan et dic 2.000 no és broma, vuit mesos de llegir i llegir, entendre un període que ja havia estudiat molt però necessitava capbussar-me en la història: com parlaven, com es redactaven les cròniques periodístiques...


Quina reacció esperes dels lectors de “El espía de Madrid”?
Tinc una mania personal, trobo que estem en un país on no està suficientment cultivada la lectura seriosa. Espero que els lectors tinguin empatia i odiïn els personatges com els he odiat jo. També espero entretenir  i informar, sense renunciar a una literatura de certa qualitat que s’ha de conjugar, perquè així funcionen les normes editorials, a allò comercial.

Parlem d’actualitat. Com veus la situació política actual a nivell estatal?
Haig de dir que em sento una persona catalanista, no independentista. Diuen de mi “leonés de nacimiento, catalán de adopción” i estic molt orgullós d’haver fet vida a Catalunya. Ha arribat un punt de postulat, on una persona que té el carisma i la dimensió d’un home com Pujol, malgrat no combregui amb la seva ideologia, però que té la dimensió d’estadista que diu que hi ha poques sortides...

Considero que s’ha arribat a un punt on l’Estat ha xuclat massa, on Catalunya s’ha de valer per si mateixa, que mereix la pena, i que s’ha de respectar els seus drets econòmics, històrics i culturals. Potser ara la fórmula independentista no es pot plantejar però crec que l’actual estat de les autonomies ens ha quedat molt petit i hem de tenir ampliació de mides.

Què et sembla el moviment 15-M?
Una mica estrany. L’altre dia em van demanar que anés a Plaça Catalunya per un article d’un diari de Barcelona i vaig fer una prova. Em vaig presentar com un personatge anònim i els hi vaig dir que venia a presentar una cosa petita davant les vostres reivindicacions. I no anava a parlar de política ni d’autodeterminació, simplement els vaig proposar que recollissin una proposta per la defensa del català. I vaig haver de sortir per potes perquè em van dir que la llengua és un tema polític. Des de quan? Jo no ho plantejo com un tema polític. Si parlen de democràcia real, deixa parlar. Moviments com aquests són necessaris. Als anys vuitanta els vaig viure quan era estudiant de la universitat que semblava ser que la societat necessitava un “revolcón”. Doncs ara la societat el necessita. Però, és el moviment 15-M el “revolcón” que necessita la societat?

Li veus futur al moviment?
Em sap greu dir-ho però li veig més futur  Madrid que a Barcelona. Semblen tenir les idees més clares a Madrid que a Barcelona. Pel que llegeix-ho, pel que veig, pel com articulen, què diuen i per les 400 assemblees que necessiten a Barcelona per decidir una cosa i per les tres assemblees que necessiten a Madrid per decidir el mateix.

Ja per acabar. Com veus el futur d’aquesta professió, la de periodista?
Negre. He tingut la fortuna de donar classes a la universitat i penso que la professió no es viu de la forma romàntica com es vivia abans. I no és culpa vostra. D’una banda, els professors no ensenyen com s’hauria d’ensenyar i les empreses no inculquen els valors d’abans.

Ara tot és més fàcil gràcies també a la xarxa. He tingut persones que ja ni van a les ordes de premsa, esperen que arribi el comunicat i redactar un text. Jo no he viscut el periodisme així. He viscut processos com Alcàsser o Puertourraco, vint anys de periodisme de primera línia a tribunals, successos, terrorisme, etc. La notícia s’ha de viure, s’ha de veure, l’has de palpar, l’has de sentir... Després la traslladaràs a un sentit de la imparcialitat que t’és exigible.

Vols guanyar un exemplar d'aquesta novel·la?

Envia'ns un correu electrònic abans del dia 20 de juny a: espia@molletama.cat amb el teu nom i cognoms, telèfon de contacte, barri de residència i participaràs en el sorteig de dos exemplars. 

Els noms dels guanyadors es publicaran en l'edició del proper 23 de juny.