L'atleta ha completat amb èxit una de les proves més dures del món: la Doble Ironman de Mèxic. Després de 27 dies d'angoixa i patiment, Carlos Ochoa tornar a descansar. En menys d'un mes, el molletà ha completat 76 quilòmetres nedant, 3.600 km en bicicleta i 844km corrent. És el segon atleta espanyol que aconsegueix acabar aquesta prova. Mollet a mà ha volgut parlar amb ell per conéixer amb més detalls la seva experiència.

Ha tingut temps per descansar?
No del tot. Fins a mitjans del mes de gener no estaré completament recuperat. Potser surto algun dia a córrer o en bicicleta, però poca cosa. Vull estar unes setmanes tranquil a casa per gaudir de la família.

Per què va decidir participar en la Deca Ironman?
Perquè és una prova única al món. En la primera edició només van acabar quatre persones. Aquesta era la segona vegada que es celebrava i volia participar. És un tren que passa una vegada a la vida i no el pots deixar escapar.

Quin balanç fa de la prova?
Força negatiu. Primer, l'organització ha estat molt dolenta. En moments puntuals alguns participants vam viure situacions crítiques. Tot i que ens van assegurar que l'aigua de la piscina estava en perfectes condicions, era mentida. Una noia no parava de vomitar. Uns altres sagnàvem pel nas i vam necessitar atenció mèdica. En segon lloc, és una prova que et destrossa. És molt dura. A més, sovint la seguretat no està garantida.

Suposo que la preparació psicològica juga un paper fonamental...
És el més important. Al tercer o quart dia físicament ja no pots més, les cames no et responen. És el teu cap el que tira del carro. Has de tindre clar els teus objectius, marcar-te reptes a curt termini. Si no tens clar on et fiques, millor que no hi vagis.

En quina modalitat es va trobar més còmode? Quina va ser la més difícil?
En bicicleta. No vaig tindre cap problema físic durant els 3.600 quilòmetres. Per contra, la més complicada va ser la cursa a peu. Era l'última i estava esgotat. El dolor que sentia a les cames era insofrible, no podia dormir per les nits. Encara se'm cau la pell de les plantes dels peus. Els primers 200 km els vaig completar corrents, la resta caminant. Cada vegada que donava un pas, sentia com si trepitgés vidres. És una sensació que no recomano a ningú.

Quants participant veu acabar la prova?
Es van inscriure 23. Després, la gent es va anar canviant a proves més curtes. Els que vam començar la cursa vam ser 11. A la natació, l'americà va abandonar la prova. A la bicicleta, l'única noia que participava va patir un accident. Per últim, un anglès també es va retirar per molèsties al genoll. Vam ser vuit els participants que vam finalitzar la cursa.

Què va sentir quan va creuar la línia de meta?
Alleujament. Vaig treure'm un pes de sobre. L'última setmana vaig patir moltíssim. L'únic que desitjava era que s'acabés d'una vegada per poder tornar a casa.

Per què va acabar la cursa amb el seu amic Leandro?
A falta de pocs quilòmetres per arribar al final, els dos anàvem pràcticament igualats. Ell em va demanar si m'importava que acabéssim els dos cinquens i jo li vaig dir que no. Fins i tot vam pensar en esperar a un altre italià, però anava massa ressagat. En una prova com aquesta no importa quedar primer o cinquè, l'objectiu és creuar la línia de meta.

Quines pegues li poses a l'organització?
L'organització ha estat desastrosa. L'organitzador és el president de la Federació Mexicana d'Esports a Ultradistància. A Espanya, aquest senyor estaria a la presó. Et cobra l'allotjament i ell s'embutxaca la meitat dels diners. A la natació, la piscina coberta estava a trenta graus i no tenia ventilació. La majoria dels participants vam tindre problemes respiratoris durant tres o quatre dies per inhalació de clor. El circuit de bicicleta no era segur. El comparties amb altre gent que passejava. I corrents igual. És un personatge que només estava allà per aparentar, per fer-se fotos amb els atletes i quedar bé amb els mitjans de comunicació.

Es va queixar?
Sí, però passa de tot. No ha tingut cura de la gent. L'únic que volia era els diners. El seu comportament és inacceptable. Organitzar aquesta cursa a Europa és impossible. L'organitzador és un mafiós.

Com va viure la prova la seva família?
Amb molts nervis. Estaven tot el dia pendents d'Internet, l'única via que teníem per comunicar-nos. Un dels organitzadors em passava els correus que m'enviaven i jo els responia breument, ja que no disposava de gaire temps. També podien seguir la cursa a través de facebook.

Tornaria a repetir l'experiència?
No. És una prova que es fa una vegada a la vida i prou. De fet, només hi ha onze atletes al món que l'han acabat i cap d'ells tornarà a repetir. Tot i que era una experiència que em cridava l'atenció, no la tornaré a fer mai més.

Té en ment participar en alguna prova més a l'any 2011?
De moment el que vull és descansar. Però suposo que sí que faré alguna cosa. M'agradaria participar el Triple Ironman d'Alemanya i anar el Campionat d'Europa de Doble Ironman que es celebra a Eslovènia.